En mecànica quàntica, un sistema no es defineix primer pel que és, sinó pel que pot arribar a ser. Aquest conjunt de possibilitats no és arbitrari: queda descrit formalment per un espai de Hilbert, l’estructura matemàtica que conté tots els estats possibles del sistema. La quantització fixa els límits: no tot és possible, només allò que l’espai permet.
Espai de Hilbert · Possibilitats
∣ψ⟩∈H|\psi\rangle \in \mathcal{H}∣ψ⟩∈H
L’estat del sistema és un vector dins l’espai de Hilbert H\mathcal{H}H, que conté totes les possibilitats físicament permeses.
Dins aquest espai de possibilitats, el sistema no pren decisions. El que existeix és un repartiment de probabilitats, codificat en la funció d’ona. Aquesta funció no descriu fets, sinó pesos: indica amb quina probabilitat pot aparèixer cada estat possible quan el sistema interacciona. La suma de totes les probabilitats és sempre del 100 %. La incertesa no és desordre, sinó distribució completa.
Funció d’ona · Probabilitats
P(x)=∣ψ(x)∣2P(x) = |\psi(x)|^2P(x)=∣ψ(x)∣2
El mòdul al quadrat de la funció d’ona dona la probabilitat d’obtenir un resultat en una mesura.
A les conferències i experiències d’Astronomia i Territori parlem sovint d’aquests conceptes, amb una implicació molt alta dels participants, perquè la física quàntica no només explica l’univers, sinó també com ens relacionem amb el medi i amb els altres.
Mentre el sistema roman aïllat, conserva tota la seva llibertat quàntica: les possibilitats coexisteixen en superposició. Però aquesta llibertat és fràgil. Quan entra en contacte amb el medi —altres sistemes, camps, detectors o observadors— apareix la decoherència. Les diferents possibilitats s’entrellacen amb l’entorn, perden la capacitat d’interferir i el sistema queda ancorat a estats estables. El món no col·lapsa: s’estabilitza.
Aquesta dinàmica té una lectura humana directa. Relacionar-se és interactuar. Interactuar és entrellaçar trajectòries. I entrellaçar trajectòries redueix llibertat. No per imposició, sinó perquè cada relació consolida unes probabilitats i en fa inviables d’altres. Les possibilitats no desapareixen: deixen de ser accessibles.
En aquest sentit profund i inevitable, cada interacció és una pèrdua de llibertat, però també una presa de forma.
Les iaies ho expressaven amb una saviesa desarmant: vigila amb qui et relaciones. No parlaven de física, però intuïen una veritat profunda: les interaccions no són neutres. El medi i les persones amb qui convivim estabilitzen conductes, camins i maneres de ser. La decoherència no és només quàntica; és també quotidiana.
Kilian Víndel - Certificació Starlight 18/01/2026
