Hi ha escenes de cinema que funcionen com una autèntica experiència mental. La seqüència inicial de Relatos Salvajes n’és una de memorable. Tot comença dins d’un avió amb una conversa aparentment trivial entre passatgers. Un comenta que coneix algú anomenat Gabriel Pasternak. Una altra persona també el coneix. Un tercer també. A poc a poc, gairebé tots els passatgers descobreixen que, d’una manera o altra, han tingut alguna relació amb ell. El que semblava una coincidència improbable es transforma progressivament en una trama inquietant. Finalment arriba la revelació: Pasternak és el pilot. I aquell avió no és un vol qualsevol.
Aquesta escena té una força especial perquè ens confronta amb una pregunta que apareix sovint quan parlem de l’univers, de la vida i de les nostres trajectòries: el que ens passa és fruit de la casualitat o respon a algun tipus de causalitat més profunda?
En les experiències d’Astronomia i Territori sovint abordem aquesta qüestió quan intentem entendre la complexitat de la física quàntica. La mecànica quàntica descriu un univers on la realitat no està determinada de manera rígida des del principi, sinó que emergeix a partir d’un ventall de possibilitats. Aquest conjunt de possibilitats es representa amb la funció d’ona ψ, i la probabilitat d’observar un resultat concret es calcula amb una expressió molt simple:
P = |ψ|²
Això significa que la realitat que observem és només una de les possibilitats contingudes dins la funció d’ona. En altres paraules, la realitat que experimentem és el resultat d’un procés en què moltes alternatives possibles es van reduint fins a concretar-se en un sol resultat.
Narrativament, la història de l’avió funciona gairebé com una metàfora d’aquest procés quàntic. Al principi hi ha moltes interpretacions possibles de la coincidència entre passatgers. Cada nova revelació redueix les alternatives fins que emergeix una única explicació coherent. El moment en què descobrim que Pasternak és el pilot és, en certa manera, un col·lapse de possibilitats.
Però hi ha encara un detall més suggerent. Quan els passatgers comencen a explicar les seves històries, cadascun creu que la seva relació amb Pasternak és independent. Només progressivament descobreixen que tots formen part d’una mateixa trama.
En física quàntica existeix un fenomen anomenat entrellaçament quàntic. En aquests casos, dues partícules formen part del mateix sistema i no es poden descriure de manera independent. Un exemple molt simple d’aquest tipus d’estat és:
|ψ⟩ = (1/√2)(|00⟩ + |11⟩)
Aquesta expressió indica que les dues partícules comparteixen una mateixa funció d’ona. El que li passa a una està relacionat amb l’altra perquè formen part del mateix sistema físic.
La metàfora és inevitable. A l’avió, els passatgers pensen que són històries independents, però en realitat formen part d’una mateixa estructura narrativa que només es revela al final. El descobriment del pilot és el moment en què el sistema complet es fa visible.
A la vida real, probablement no hi ha cap pilot ocult dirigint les nostres trajectòries. Però tampoc vivim en un univers completament aleatori. Les nostres vides es desenvolupen dins de xarxes complexes —familiars, culturals, professionals— on les trajectòries es creuen una vegada i una altra. Com en la xarxa còsmica de galàxies o en la xarxa neuronal del cervell, aquestes estructures fan que determinades coincidències siguin molt més probables del que sembla.
Potser per això aquesta escena ens inquieta tant. Perquè ens suggereix que allò que anomenem coincidència podria ser, en realitat, el reflex d’una coherència més profunda que encara no comprenem del tot.
Al capdavall, tots nosaltres —persones, galàxies i consciència— compartim un mateix origen en aquell primer instant de l’univers. I potser és precisament aquest origen comú el que fa que, de tant en tant, les nostres trajectòries es tornin a entrellaçar de manera inesperada.
Kílian Víndel 09/03/2026
