Hi ha un instant, gairebé imperceptible, en què mirar es converteix en crear. En les nostres experiències d’astronomia aprofundim sovint en aquesta frontera: el moment en què la consciència no és només espectadora de l’univers, sinó part activa del seu desplegament.
El telescopi no és només una eina òptica; és un mirall. Quan observem el cel profund, també ens observem a nosaltres mateixos. Cada galàxia, cada nebulosa, és un reflex del misteri de ser.
Els físics quàntics ja ho sospitaven: la realitat no és una estructura fixa, sinó un camp de possibilitats que l’observador col·lapsa en el moment de percebre-la. El simple fet de mirar condiciona l’existència. Potser, llavors, l’univers no és un escenari extern, sinó un diàleg constant entre matèria i consciència.
L’Acadèmia Sueca de Ciències va atorgar el Nobel Prize in Physics 2022 a Alain Aspect, John F. Clauser i Anton Zeilinger “per experiments amb fotons entrellaçats que estableixen la violació de les desigualtats de Bell”. Aquest reconeixement confirma que l’observador pot jugar un paper fonamental en com es manifesta la realitat.
L’experiment de la doble esquerda n’és una de les proves més fascinants. Quan un feix d’electrons o fotons travessa dues obertures, crea un patró d’interferència, com si cada partícula fos una ona i passés per ambdues esquerdes alhora. Però, en el moment en què un observador intenta mesurar per quina esquerda passa, el patró canvia i les partícules es comporten com a objectes sòlids. L’acte mateix d’observar altera el resultat. La realitat sembla esperar la mirada per decidir-se, com si la consciència fos part de l’experiment.
En els nostres workshops convidem els participants a viure aquest principi d’una manera vivencial. Davant el silenci d’un cel Starlight, cada persona pot sentir com l’observació transforma la percepció del temps, del jo i del conjunt. Quan la ment s’atura i només resta la presència, allò que veiem allà fora sembla, d’alguna manera, veure’ns a nosaltres també.
Potser el veritable acte científic no és descobrir, sinó escoltar. No voler dominar la natura, sinó permetre que se’ns reveli. Cada observació astronòmica és, en el fons, un acte d’humilitat: reconèixer que la llum que arriba fins a nosaltres també ens defineix.
Quan l’observador defineix la seva realitat, l’univers deixa de ser llunyà per convertir-se en un espai íntim. Un lloc on la física i la consciència s’entrellacen, i on cada mirada és una creació en si mateixa.
Punts a favor
-
L’experiment de la doble esquerda mostra que la mesura modifica el comportament quàntic: l’observador té un paper actiu.
-
Diversos físics i filòsofs (von Neumann, Wigner, Goswami) han suggerit que la consciència col·labora amb la matèria per definir la realitat.
-
La correlació entre ment i univers podria ser el fonament d’una cosmovisió unificada, on la ciència descriu i la consciència experimenta.
Punts en contra
-
La majoria de físics interpreten l’efecte de l’observador com un procés de mesura física, no com una influència mental o subjectiva.
-
No hi ha proves que la consciència humana pugui modificar directament el comportament de les partícules.
-
La interpretació “mentalista” de la quàntica pot derivar en confusions metafísiques si s’allunya del rigor experimental.
Llibres recomanables
-
El Tao de la Física — Fritjof Capra
-
La trama de la realitat — David Deutsch
-
El universo autoconsciente — Amit Goswami
-
La conciencia cuántica — Bruce Rosenblum i Fred Kuttner
-
Vers un temps de síntesi — Javier Melloni
Kílian Víndel 11/11/2025
