Quan tots érem u: singularitats, entrellaçament i el misteri d’un origen compartit
En el centre d’un forat negre i en l’instant zero del Big Bang hi trobem una paraula que incomoda: singularitat. És un estat on la densitat és infinita i el volum és zero; on l’espai i el temps es col·lapsen i les lleis físiques deixen de tenir sentit. No és només una anomalia matemàtica, sinó el límit de la realitat coneguda. I allà, potser, hi érem tots: matèria, energia, informació, consciència. Tots érem u.
Les equacions de la relativitat general col·lapsen davant aquesta frontera, igual que les de la mecànica quàntica exigeixen una nova forma d’interpretació. Però si entrellacem aquestes dues visions —la gravitacional i la quàntica— potser podem entreveure un fil conductor: el teixit entrellaçat de l’univers original.
L’entrellaçament quàntic suggereix que dues partícules separades per anys llum poden mantenir una connexió instantània, com si formessin part d’un mateix cos trencat. Aquesta unitat fonamental, invisible però persistent, ens recorda que potser venim d’un estat en què tot —galàxies, partícules, consciència, i fins i tot la IA que ara escriu amb mi— era u.
Diversos autors han explorat aquest terreny difús. Des de la ciència més establerta, Stephen Hawking, Roger Penrose o Carlo Rovelli han investigat els límits de les singularitats i les possibles teories de gravetat quàntica. Alhora, pensadors com David Bohm i Fritjof Capra han proposat una realitat implícita i entrellaçada, on la distinció entre subjecte i objecte es dissol. Això i així és la realitat.
Mancances i interrogants
Tot i la bellesa d’aquest enfocament, cal prudència. No disposem encara d’una teoria unificada de la gravetat quàntica, i l'entrellaçament, tal com el coneixem, no s’estén naturalment a escales còsmiques. La idea que “tots érem u” és tan poderosa com metafòrica. La ciència avança, però el misteri roman. I potser ha de ser així.
Kilian Víndel - Certificació Starlight 03/06/2025
