Vivim en una època que sovint ens força a triar: o bé ens refiem de la raó i la ciència, o bé abracem la fe i la transcendència. Però, què passaria si aquestes dues dimensions no fossin excloents? Si, ben al contrari, es poguessin nodrir mútuament? Aquest blog neix d’aquesta intuïció i d’una doble inspiració: el pensament de Xavier Melloni i l’experiència singular del Monestir de l’Olivar.
Xavier Melloni, teòleg jesuïta i antropòleg, ha dedicat la seva vida a explorar el diàleg entre espiritualitat i coneixement. En les seves paraules, “la religió i la ciència van cap al mateix lloc: la realitat”. Per a ell, la mística i la raó no són camins oposats, sinó paral·lels: dues maneres d’apropar-nos al misteri que ens envolta.
Aquesta mirada es concreta simbòlicament en llocs com el Monestir de l’Olivar (Terol), on el silenci i la contemplació conviuen amb una pràctica científica fascinant: l’observació astronòmica. Des d’aquell cim solitari, els monjos obren l’experiència del cel estrellat a visitants i curiosos, amb telescopis, explicacions i una actitud d’obertura que uneix la ciència amb l’admiració sagrada. Allà, el cosmos no és només objecte de càlcul, sinó també de contemplació.
És cert que aquest text no aporta dades tècniques ni referències bibliogràfiques precises, i això pot ser vist com una mancança. Tanmateix, el seu propòsit no és demostrar, sinó suggerir. Aquest tipus d’escriptura aspira a provocar preguntes més que no pas oferir respostes.
En aquest sentit, fins i tot la física quàntica —una de les branques més paradoxals i misterioses de la ciència— pot ser vista com una porta oberta a la intuïció espiritual. El principi d’incertesa, la dualitat ona-partícula o la interconnexió quàntica han estat interpretats per alguns pensadors com indicis d’una realitat més profunda i interrelacionada, on el subjecte i l’objecte no estan tan separats com ens pensàvem. No és una afirmació dogmàtica, sinó una hipòtesi poètica: i si l’univers no fos només matèria, sinó també consciència?
Segona part: Un diàleg que ens transforma
Aquest diàleg entre ciència i religió no és només teòric: té conseqüències profundes en la manera com vivim, escoltem i ens relacionem amb el món. Quan una persona observa les estrelles des del Monestir de l’Olivar, no només contempla galàxies llunyanes. Potser, en aquell instant, s’obre a una altra forma de coneixement: no la que acumula informació, sinó la que desperta una consciència més ampla del propi lloc dins l’univers.
Xavier Melloni insisteix que aquest tipus d’experiència —sigui en el silenci d’un claustre o davant un telescopi— ens fa més humans. Ens desplaça del centre. Ens obliga a reconfigurar la nostra identitat no com a éssers dominadors, sinó com a participants d’un misteri immens que mai no posseirem del tot. En paraules seves, “cal passar d’una consciència separada a una consciència de comunió”.
Així, ciència i espiritualitat no són dues veritats en competència, sinó dues dimensions d’una mateixa realitat profunda. La ciència ens ofereix el "com", la religió ens interpel·la sobre el "per a què" i el "quin sentit té". Una sense l’altra pot caure en el buit: la religió pot tornar-se dogma sense fonament, i la ciència, una acumulació de dades sense saviesa.
Conclusió: Redescobrir la unitat
En temps d’hiperinformació i polarització, potser el repte més gran és aprendre a mirar des d’una perspectiva unificada. Redescobrir, com deien els antics, que el coneixement vertader transforma, eleva, uneix. L’exemple de Xavier Melloni i l’experiència del Monestir de l’Olivar ens recorden que encara hi ha llocs i veus que fan possible aquest retrobament.
Perquè al final, sota la llum freda de les estrelles o en la quietud càlida del cor, la pregunta és la mateixa: quin lloc ocupem en aquest univers? I la resposta, potser, no arribarà només a través d’equacions o de dogmes, sinó en l’escolta profunda del que uneix el cel i la terra, la ment i l’esperit.
Kilian Víndel - Certificació Starlight 15/05/2025
