Hi ha patrons que es repeteixen quan la natura parla en veu baixa.
L’univers és una xarxa. Les galàxies no estan repartides aleatòriament, sinó entrellaçades per filaments invisibles de matèria fosca, que connecten cúmuls gegants com si fossin neurones. Aquest teixit còsmic, conegut com a xarxa a gran escala de l’univers, ha estat reconstruït mitjançant simulacions de supercomputació liderades per institucions com el Max Planck Institute for Astrophysics, el Harvard-Smithsonian Center for Astrophysics i la Durham University, dins projectes com Illustris i Millennium Simulation.
Aquesta arquitectura va despertar l’interès de l’astrofísic Franco Vazza (Universitat de Bolonya) i el neurocirurgià Alberto Feletti (Universitat de Verona), que l’any 2020 van comparar l’estructura del cosmos observable amb la del còrtex cerebral humà. L’estudi, publicat a Frontiers in Physics, analitzava si dues xarxes tan diferents en mida i funció compartien patrons d’organització similars.
Van utilitzar:
-
Simulacions cosmòtiques d’uns 1.000 milions d’anys llum cúbics.
-
Imatges de teixit cortical humà d’1 mm³ (~70.000 neurones), obtingudes amb microscòpia.
S’hi van aplicar tècniques d’anàlisi multifractal, càlcul de la densitat espectral d’energia E(k)∼knE(k) \sim k^nE(k)∼kn i mesures topològiques. El comportament espectral seguia una llei de potència amb un exponent pràcticament idèntic:
n≈−1,5n \approx -1{,}5n≈−1,5
Malgrat les 27 ordres de magnitud que els separen, el cervell i l’univers mostren estructures jeràrquiques, interconnectades i eficients per transmetre informació.
Avantatges: mètode científic rigorós, dades sòlides, enfoc multidisciplinari.
Limitacions: correlació no implica causalitat i cal evitar analogies excessives.
Tanmateix, el missatge persisteix: la natura opta per formes eficients d’organització. Potser l’univers no pensa, però s’estructura com si fos capaç de recordar.
Kilian Víndel - Certificació Starlight 13/07/2025
